Sóc urbanita! La millor urbanita del món. Em diuen Eva, però sé del cert que un nom no és capaç de definir la meva necessitat imperiosa de retornar a la meva ciutat. El 13 d'agost de 1979 aquesta gran ciutat em va acollir amb els braços oberts. I ara, després de 29 anys, m'han desterrat.
I com jo, tota una generació d'ànimes en pena que recórren cada dia després d'una llarga jornada de treball un camí llarg i feixug que els impedeix posar-se les sabatilles sense haver de patir els retards de la RENFE.
Aquest és un trist exili que em sembla que hauré de patir uns quants anys, ara diuen que estem en crisi i que aquesta serà froça llarga. Però sempre em quedarà el gran mite del retorn, el retorn a la gran ciutat.
1 comentari:
Jo també sóc urbanitas, però dels "ruralis", d'aquells que el cap de setmana, quan les filles et deixen fuig d'aquí per sentir els ocells i per viure en tranquil·litat. Poc original, oi?
Àlex.
Publica un comentari a l'entrada